Divendres
16 de gener els actors VICENTE
PAREDES i XAVIER RICO
reestrenaren, després de 35 anys, l’obra que el dramaturg valencià
Rodolf Sirera escrigué en 1978, El
verí del teatre.
Per
commemorar els 50é aniversari del grup de teatre La
Caràtula,
la companyia Teatre
de l’Aire
ha portat a escena l’obra que els mateixos actors havien estrenat
el 1980 – primera estrena del text– i que els va fer triumfar
llarg temps pels escenaris de tot el país.
L’actual estrena
va tenir lloc a la restaurada capella del Convent de les Clarisses,
un espai escènic que va esdevenir un palau rococó del segle XVIII
per obra de l’artifici escenogràfic i dramàtic que productor,
director i actors van crear, amb senzillesa d’efectes però amb
eficàcia dramàtica. El públic, amb la seua presència hi va poder
participar de la dramatització com un convidat més al palau del
Marqués. Un marc d’allò més adient per contextualitzar l’escena.
L’autenticitat de
les actuacions porta a la confusió de l’espectador en traspassar i
superposar els límits entre realitat i ficció. I exactament aquesta
és la pretensió de l’obra, tammateix suposa la major dificultat
interpretativa i el mèrit més valuós de la seua escenificació.
Així
com el propi Marqués-Rico,
el públic assisteix a la contemplació en exclussiva d’una
dolorosa realitat: l’experiència de la por i de la mort. Així
mateix el públic, com Gabriel-
Paredes,
és víctima d’un engany, el de la ficció teatral. L’espectador
pateix amb Gabriel la confusió de l’aparença que comporta la
disfressa, l’artifici de la dramatització creïble, la submissió
al poder – i al prejudici– per acabar dubtant si allò a què
està assistint no serà la pròpia realitat.
El teatre dins el
teatre. La realitat front la ficció. L’aparença dins les
convencions socials. El sotmetiment a l’autoritat. La funció de
l’art com a alliberador de passions, fins i tot de les més
inconfessables. La recerca de la realitat i la veritat autèntiques.
La capacitat de l’actor-artista per poder transgredir l’ordre i
invertir les normes, front a la racionalitat de l’intel·lecte i la
fredor del cientificisme… Tots aquest missatges implícits al text
arriben al públic amb eficàcia gràcies a una interpretació
magnífica dels actors. Han aconseguit confondre’ns i commoure’ns
per fer-nos viure la ficció des de dins de la mateixa representació.
Al cap i a la fi, no
serem nosaltres, espectadors, tan culpables com el Marqués de la
mateixa perversió humana que l’afecta? El plaer d’ésser
commoguts per una representació autèntica, aquella que s’apropa a
la realitat i ens fa perdre de vista el límits amb la ficció.
Enhorabona Vicent,
pel teu treball i per la bona hora en què has tornat a pujar als
escenaris.
Clara Sirvent.
