Mo Yang: “ No tinc por, escric allò que vull”
Aquest home alt, elegantment vestit, de gestos suaus que generen placidesa, segons la periodista Paula Izquierdo,és el guanyador del Premi Nobel de literatura 2012.
Mo Yan, que en mandarí vol dir “no parles”, és el pseudònim triat per l’escriptor xinés Guan Moye. Va triar aquest nom per a recordar-se que era millor no parlar massa en un país com Xina, on les opinions sinceres no sempre són benvingudes.
Així i tot, els seus llibres destaquen per la seua crítica social i precisament, rebrà el premi per retratar “la convulsa història del seu país”, unint en la seau descripció rites i tradicions del món rural amb un llenguatge ple de realisme, magia, ironia i sensibilitat, segons l’explicació de l’Acadèmia, que recomana especialment «Las baladas del ajo» (Kailas, 2008).
Mo Yan: "Guanyar no representa res"
Encara que ha dit sentir alegría pel premi, l’escriptor al que es coneix com “el Kafka xinés”, assegura que"guanyar no representa res" i que seguirà "centrat en la creació de noves obres".
Anys abans, a Espanya se li coneixia perquè dos dels seus llibres van servir per a fer el guió de la pel·lícula «Sorgo Rojol», de Zhang Yimou, que va obtenir l'Ós d'Or a Berlín en 1988, i per la seva novel·la «Grandes pechos, amplias caderas» (Kailas, 2007), una revisió minuciosa de la recent història de Xina, contada amb una bona dosi d'imparcialitat, ironia, sensualitat i humor negre, on volía retre homenatge «a l'univers femení en un país encara avuí regit per homes».
També ha cultivat un fi sentit de l’humor en títols com «La vida y la muerte me están desgastando» , publicat en castellà per Kailas.
En el primer repassa la història de Xina durant la segona meitat del segle XX gràcies a una metafòrica reencarnació budista que converteix a un terratinent executat pels seus «pecats burgesos» en un ruc, un bou, un porc, un gos, un mico i, finalment, de nou en un nen. En el segon, prohibit a Xina, la seva visió històrica s'amplia des dels últims temps de la dinastia Qing fins a la fi del maoísme per a homenatjar a les sofertes dones d'aquest país, ja que la seua protagonista, casada amb un home impotent, té vuit filles fora del seu matrimoni abans d'enllumenar a l'anhelat baró.
Us deixem amb un fragment de “Las baladas de ajo”
Una doctora vestida de blanco apareció en la puerta, con las manos protegidas por unos guantes de goma que le llagaban a la altura del codo, por donde resbalaba, principalmente, un reguero de gotas de sangre. El hombre corrió a su encuentro.
-¿Qué ha sido doctora?
-Una niñita.
Al escuchar que era padre de una pequeña, el hombre se tambaleó un par de veces hasta caer de espaldas, golpeándose ruidosamente la cabeza contra las baldosas, que dio la sensación de romper.
-¿Qué problema hay? – comentó la doctora.- Los tiempos han cambiado y las niñas son iguales que los niños. ¿De dónde proceden los hombres si no es de las mujeres?¿O es que salen de debajo de una piedra?
Lentamente, el hombre se puso de pie, como si estuviera en trance. A continuación, comenzó a gemir y a sollozar, como si estuviera loco, y acentuaba sus llantos con gritos de reproche:
-¡Zhou Jinhua, maldita mujer inútil, mi vida se ha arruinado por tu culpa!.
Sus gritos se unieron a los sonidos del llanto que se escuchaba en el interior: Gao Yang pensó que se trataba de Zhou Jinhua. La ausencia de llanto del bebé le desconcertó. Jinhua no habría sido capaz de ahogar a su propio bebé ¿Verdad?
Entra ahora mismo – ordenó la doctora – y ocúpese de su esposa y de su hijo. Hay más personas esperando.
El hombre se puso torpemente de pie y se arrastró hacia el interior. Unos minutos después salió con un fardo en la mano.
-Doctora – dijo mientras se detuvo en el umbral de la puerta – ¿conoce a alguien a quien le gustaría tener a una niña? ¿Podría ayudarnos a encontrarle un hogar?
