dijous, 23 de juny del 2011

BON ESTIU!

Esperem que passeu un bon estiu i que us agraden aquestes poesies a manera de comiat de curs.

Chau número tres

Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres.

Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.

Te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota.

Te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía.

Pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono.

Estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos.

Estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra.

Estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen.

Y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote.

Mario Benedetti



Un poema de amor que habla de despedida.Es triste, pero muy bonito.

Nunca sé despedirme de ti, siempre me quedo
con el frío de alguna palabra que no he dicho,
con un malentendido que temer,
ese hueco de torpe inexistencia
que a veces, gota a gota, se convierte
en desesperación.
Nunca se despedirme de ti, porque no soy
el viajero que cruza por la gente,
el que va de aeropuerto en aeropuerto
o el que mira los coches, en dirección contraria,
corriendo a la ciudad
en la que acabas de quedarte.
Nunca sé despedirme, porque soy
un ciego que tantea por el túnel
de tu mano y tus labios cuando dicen adiós,
un ciego que tropieza con los malentendidos
y con esas palabras
que no saben pronunciar.
Extrañado de amor,
nunca puedo alejarme de todo lo que eres.
En un hueco de torpe inexistencia,
me voy de mí
camino a la nada.

Luis García Montero


Enviat per Pilar Vicente(professora de castellà)

dimecres, 15 de juny del 2011

BORGES: L'HOME QUE VA IMAGINAR EL PARADÍS COM UNA BIBLIOTECA



In memoriam

 El poema es una muestra, o por mejor decir, un débil reflejo de las obsesiones que conforman el universo borgiano, de modo que para quien no conozca a este maestro de la palabra servirá como  aproximación a su ingente obra y para aquellos que lo conozcan y admiren será un placer renovado. 

Enviat per Inma Arriero (professora de grec)


Poema de los dones(poema con voz)
El hombre que imaginó el paraiso como una biblioteca 

Enviat comentari molt interessant i  enllaç

dimecres, 1 de juny del 2011

SAMBORI: PREMI ESCOLAR DE NARRATIVA EN VALENCIÀ I ELS GUANYADORS DE L'IES VICTORIA KENT




SAMBORI: PREMI ESCOLAR DE NARRATIVA EN VALENCIÀ


No és baladí afirmar que al nostre institut hi ha una bona cantera d’alumnes amb un nivell lingüístic excel·lent i amb perspectives de futur en el conreu de les lletres.
A quants concursos literaris presentem treballs d’alumnat de l’IES Victoria Kent rara és l’ocasió que no ens arriba algun premi, diploma o important nomenament (principalment al premi de narrativa curta en valencià promogut per l’Ajuntament d’Elx, al de Carcaixent,... o el que ara ens ocupa, el premi Sambori, atorgat per la Generalitat Valenciana).
A la convocatòria dels Premis Sambori 2010 han estat guardonats, a tot el territori del sud del País Valencià - a la zona del Baix Segura i el Baix Vinalopó -, els treballs de tres alumnes: un xicot de Torrevella, i dues alumnes d’Elx, ambdues del Victoria Kent. Es tracta del conte de Neus Antón Espí (4t A), Hannadin i el lleó dels mil i un somnis, una història ben elaborada i que mostra una gran capacitat narrativa i d’invenció, tanta, que és un dels treballs més reeixits de tots els premiats a tota la comunitat Valenciana. L’altre text, menys extens però també molt valuós, és Àgatha i els seus somnis de Paula Soto Mora (4t B).
Enhorabona a les dues, no tan sols pel premi sinó perquè heu presentat un important treball, i meritori de ser editat al llibre: Sambori. Arc de Sant Martí, nº 10 (2n cicle de Secundària). I moltíssimes gràcies també per l’esforç i interés que mostreu, i per portar el nom del nostre centre al bressol dels principiants creadors literaris. Per ací es comença (malgrat no ser el primer premi que rebeu) i és un bon exemple a seguir. I si sou constants, responsables i treballadores el futur us somriurà. I, com ja diuen els vostres textos al títol..., no deixeu mai de somiar!

Enviat per Lluís Tarí (professor de valencià)


Conte de Neus Antón Espí (4t A)





















Conte de Paula Soto Mora (4t B)




dimarts, 24 de maig del 2011

PUBLICACIÓ DEL RELATS GUANYADORS DEL CONCURS UNA IMATGE 100 PARAULES:LA TORRE.

                             
EL ANILLO DE DIAMANTES

Un día encontraron muerto al Sr. Julián de un ataque al corazón.
Vivía en una torre con la Srta. Rosa, pero al no irle bien los negocios tuvo que venderla e irse a vivir a una pensión con ella, quien acababa de heredar de su madre un anillo de diamantes.
Ella murió  y él,  después de enterrarla fue a quitarle el anillo cortándole el dedo.
Así pudo comprar su torre, pero un día  tocaron a la puerta y al abrir vio a una pobre viejecita.
Después de cobijarla  se percató de que le faltaba un dedo y al preguntarle,  ella contestó:

-         “Me falta este dedo porque……… ¡!!!!!TÚ ME LO QUITASTE!!!!!!

NATALIA FERNÁNDEZ MENDIOLA 1º ESO B




ALLÍ ESTABAS TÚ

Allí estabas tú
en lo alto de la torre;
yo te dije ¡No lo hagas!
Pero no me hiciste caso;
tu alma se fue con el ocaso.

No me importaban tus afilados dientes
Ni tus ojos ardientes.
Me gustaban tus labios de color carmín,
Yo no quería tu fin.

Tú no eras una bestia
no causabas molestia.

Ya sé que estabas asustada,
tu vida era arriesgada,
la gente te maltrataba,
yo te escuchaba.

Ahora esta torre está maldita
ni odio la habita.

Yo te guardo en mi mente,
pero no es suficiente,
mis recuerdos se desvanecerán lentamente.

IRENE LINARES 2º ESO B




LA TORRE, EL LUGAR DE LOS MALDITOS”


Hay un lugar extraño, estrafalario donde las mujeres lloran, los hombres gritan y los niños mueren.
Un lugar misterioso, siniestro, donde los secretos abundan y las verdades asustan.
Un lugar donde el deseo y la lujuria son el culpable de todo.
La gente teme el lugar, temen su poder, temen la grandiosa torre.
Temen a los malditos, sus habitantes, temen sus cuerpos putrefactos, sus ansias de carne humana.
Sus cuerpos se desgarran de dolor por falta de alimentos, pronto cazaran a una nueva y suculenta víctima.
Son destinados a vagar por las tenebrosas calles, dejando que la oscuridad se apodere de todo.
Perdiéndose al fin en la torre de los malditos.

Ana Ribera Pomares 4º ESO C



TORRE

Bajo un haz de sombra inquieta
mancha negra resbalada,
entre arbustos y maleza
oscura luz azulada.
Esbelta la torre pace
de tinieblas rodeada;
por la luna de creciente
es tan solo iluminada.
Torre alta y rigurosa
textura apergaminada;
en cúspide teja roja
por la lluvia desgastada.
Laterales de ventanas
abiertas de madrugada
donde viento frío corre
de una brisa inacabada.
Por la torre de escalera
van peldaños de quijada
y un aire silbante baja
hacia la puerta mal cerrada;
bamboleos de madera
con crujidos sin parada.
Inundada de misterio
y de hierba abandonada
se hace esta infinita torre
fantasmal en la mirada.

ÁLVARO BELLÓN 4º ESO A



UNA IMAGEN (LA TORRE), CIEN PALABRAS

Perdida, taciturna, oscura y misteriosa. Siempre rígida, desafiando al tiempo y desafiando a los insignificantes hombres descalzos y calzados, todos intimidados sin excepción ante la magnífica torre alzada en medio de la nada, del silencio, de la soledad, de la muerte inminente.
Los fríos suspiros de los caídos impactan violentamente contra las rudas rocas que componen la bestia. El silencio de la nada abraza a aquella extraña construcción negra en alma y cuerpo, sin dueño que la domine. Nubes negras la coronan, niebla blanca que la esconde. Todo en ella es un misterio y todo en ella implica el miedo. Y ella sigue esperando, perdida, taciturna, oscura y misteriosa.

MARÍA DÍAZ CANDELA 2º DE BAT


RECORDS D’UNA TORRE

Quan vaig  arribar als peus de la torre vaig tindre una sensació estranya, no hi havia anat mai a veure la torre, tampoc recordava haver visitat aquell poble mai en la meua vida, i a pesar de tot em sentia com si la torre fora familiar. Aleshores vaig recordar la raó per la qual tot era tan estrany, aquella torre formava part d’un conte que la mare em contava quan era menuda a l’hora d’anar al llit, feia molt de temps d’aquells anys quan les coses semblaven tan fàcils i la vida era un conte de màgia i torres semblants a la d’aquell poblet.

 MÓNICA MARTÍNEZ 2n ESO C



A LA TORRE: VIDA O MORT?... SÍ, MORT

Silenci, soledat, pau... Desesperació. Per què? No ho sé. Fins a quan? Per sempre.
Alguna cosa em va portar a passar a la Torre aquesta última setmana d’estiu. No puc dir per què, ja que no tinc la menor idea, només sé que, per sort o per desgràcia, vaig replegar les meves pertinences i em vaig empresonar tot sol.
Va ser al huité dia, sí, al huité, quan tot tornà a estar tranquil.
Vaig treure el cap primer i, seguidament, el cos sencer.
Els meus ulls es tancaren, atemorits davant del que veien; aquell immens cel em torbava, m’inquietava, m’atemoria...

CELIA ANTÓN 3r  ESO A


UN REGAL MOLT ESPECIAL

Joan, era un xicotet, tenia molta imaginació i vivia als seus mons. Faltaven tres dies per a l´aniversari de la  seua mare i Joan havia pensat en regalar-li una carta i una foto, però el problema era que Joan no sabia ni llegir, ni escriure, i menys parlar. Com que ningú l´ajudava, es va gitar, i somià que viatjava a la torre de la sabiduría, quan es trobà enfront d´ella, obrí la porta i vegué totes le paraules que habia pensat dir-li. Al dia següent, li donà la foto i li digué: T´estime! Va ser el millor regal d´aniversari del món. Emocionada, li respongué: jo també.


    MIHAELA GARCÍA ROMERO 3r (ESO)A