ANAR AL TEATRE PER MIRAR EN FEMENÍ

Companyia de teatre ESCLAFIT:

@RITA_ TROBADOR

UMH 28 de febrer de 2018.
Assisteixen 3rESO A-B ,4t AED , E. Especial.
“Què té en comú Azalais, una trobairitz nascuda l’any 1146 amb Sor Isabel de Villena,
l’abadessa del Convent de la Trinitat durant el segle XV? I totes dues, què tenen a veure
amb Rita, una youtuber que carrega sobre l’esquena el pes de 5000 anys d’història?
Tres dones. Tres mirades en el temps que, en el fons, són una sola veu. Quan avancem,
quan recorrem un camí de vida, sovint desconeixem qui s’hi va obrir pas abans que
nosaltres. La pista d’aquelles que van començar a reaccionar contra la misogínia
establerta i els privilegis masculins es dissol en els textos antics. Però res naix del no-
res. Els camins són terra dura i ferma que es compacta a força d’insistir. Hui un poc,
demà una mica més, pas a pas. I tenen impregnada la identitat d’aquelles que el van
transitar: Azalais, Isabel, Rita, Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda, Qiu Jin...
Cadascuna en la seua justa mesura, segons les seues forces, en funció de l’amplària del
camí i de les possibilitats que els atorgue el segle que habiten. Al seu pas, al seu ritme.
Quan callar és el més aconsellable, parlar i escriure és un acte heroic. La creació és
reacció. Aquest és un espectacle de dones-Camí. De dones-Creadores. De dones-Tòtem.
Una obra de dones amb veu i lletra. De determinació i de lluita. És un cant i un crit
d’autoafirmació. “

@@@

Amb aquesta presentació en el seu web la companyia ens dona només unes pistes del que poguérem veure sobre l’escenari: una obra i uns textos inspirats en la tradició literària per tal de posar veu als silencis d’aquelles dones que ens van precedir i obrir camins. Aquest muntatge és el pretext per establir un diàleg amb tot l’alumnat espectador sobre les actuals desigualtats i injustícies que la dona continua patint.
Els artistes afermen la seua voluntat de denúncia partint del seu propòsit de
visibilització de la dona, no amb intenció de moralitzar sinó d’incitar a la reflexió
crítica. Després contesten amb rigor i afabilitat totes les preguntes dels assistent,
comentant experiències pròpies de l’àmbit teatral. Se’ls veu amb moltes taules en el tractament del tema i amb la comunicació amb els adolescents, fins i tot per resoldre aquelles reaccions –previsibles- d’alguns incitadors al trencament del diàleg o al retorn al tòpic desdenyós. Expressen la seua fermesa en recol·locar el focus del problema: Què està fent Rita? no és la pregunta sinó, què estan fent Ells? I denuncien aquesta visió androcèntrica de món que empara i justifica atrocitats normalitzades encara hui: esmenten la manada.
L’alumnat dirigeix als actors les seues preguntes, comentaris i felicitacions. Sobre
l’escenografia, sobre la inspiració per fer aquesta obra, sobre l’efecte que el seu treball puga tenir en els adolescents, sobre la intensa interpretació de la indignació del personatge femení, sobre l’actuació dels actors i sobre el final, obert: Arnau ix darrere Rita pistola en mà:“La pistola està carregada?”-pregunta un alumne- ... molts riuen.

Clara Sirvent