Josep Palau i Fabre (1917-2008) és una de les grans personalitats de la literatura catalana contemporània. Poeta, dramaturg, contista, assagista, traductor, Palau i Fabre és, sens dubte, el representant d’una literatura exigent, radical.
Durant molt de temps fou considerat com un poeta maleït, ignorat per les institucions culturals, deixat de banda pels mandarins de la cultura oficial. Avui apareix com un dels més grans escriptors catalans. Va dirigir la revista clandestina Poesia (1944-1945) on va proposar traduccions de Rimbaud i de Lautréamont. Anà a França, gràcies a una beca, i s’hi instal·là del 1945 fins al final dels anys seixanta.
La seua trobada amb Picasso fou decisiva, aquest fet el va convertir en un dels més importants experts de l’obra picassiana, dedicant-li més de vint volums. Els més importants van ser traduïts en una desena de llengües. Cal remarcar el seu Picasso cubisme (1990). Una segona trobada també seria primordial per a la seua obra: seria la d’Antonin Artaud. Palau en traduirà poemes (Versions d’Antonin Artaud, 1977) i li dedicarà un assaig el 1976, Antonin Artaud i la revolta del teatre modern.
Poesia:
- Balades amargues. Melilla, 1942. [Edició clandestina]
- L'aprenent de poeta: 1936-1942. Barcelona: La Sirena 1943. [Edició clandestina]
- Imitació de Rosselló-Pòrcel. Barcelona: La Sirena 1945. [Edició clandestina]
- Càncer. París: Edicions de l'Alquimista 1946. [Edició de l'autor]
- Poemes de l'alquimista 1936-1950. Barcelona: La Sirena, 1952. [Primera edició clandestina]
- Tres composicions epigramàtiques Mataró: Traç 1987.
- Les veus del ventríloc.
Barcelona: Proa 2001. Els llibres de l'Óssa menor, 229. [Tria i pròleg de David Castillo]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada