PREMI TERRITORIAL D'ALACANT DEL CONCURS FICCIONS 2014-5

Es tractava d'escriure una història iniciant-la amb un fragment de El Somni de Bernat Metge; i ací teniu la narració de Carlos Gil, del nostre institut, que va resultar guanyador del Premi Territorial d'Alacant.

També van resultar finalistes altres alumnes, podeu consultar totes les seues creacions en la pàgina FICCIONS, l'aventura de crear històries.

Capítol 1:  Un somni real, en una realitat pura disenyada. Un somni real, en una realitat pura disenyada. No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer. Al matí següent em vaig despertar amb un raig de sol que entrava per una escletxa de la finestra. Tenia tanta fam que vaig sentir que podia menjar-me una vaca d'un mos. Seguia a la presó, però curiosament la meua cel·la estava oberta, instintivament vaig traure el cap, miré de costat a costat i em vaig disposar a eixir d'ella. Vaig sentir una gran liberació i alhora adrenalina. Una cosa que em cridà l'atenció va ser veure totes les cel·les tancades però buides. Què hauria passat ?, no ho sàbia però tenia moltes ganes d'investigar. Em vaig dirigir al menjador; estava impecable, tot ordenat, el calendari estava ratllat fins al 12 de gener del 2013, no hi havia rastre que hi haguera hagut un motín, vaig entrar en la cuina i em vaig donar un bon golafre. Després d'haver sadollat la meua fam, vaig inspeccionar la resta de la presó. Semblava que la presó estava encara per inaugurar, però el meu instint em deia que no. Vaig eixir de la presó i el que em brindaven els meus ulls semblava ser un desert, des de l'alt d'un altiplà, però estava segur que no era un desert. Disposava d'un camp de visió amplissim, a la dreta del paissatge podia observar una muntanya nevada i a l'esquerra una selva, al mig estava el desert, separats per uns 50 km aproximadament, vaig mirar cap a arrere i no hi havia més que una basta extensió d'arena. Aquest paisatge deuria de ser conegut en el món. De tots els meus coneixements de geografia no el reconeixia, era un paisatge paradoxal, sentia que estava en un altre planeta. Em vaig parar un moment a planificar què haria. Vaig mirar a dalt i vaig veure la torre que transportava l'electricitat a la presó i vaig seguir amb la vista el cable a la segona torre, a la tercera, a la quarta... El meu camí es basava a seguir el cable fins arribar a la civilització. Vaig comenzar a caminar, no fei a molta calor, pel que ém semblava en un desert, tènia arena sota els meus peus i sol sobre el meu pèl ros, no hi havia res al meu al voltant però el curiós era que no hi hauria calor abrasador, havia de ser a uns 28 graus. Pel camí em vaig topar amb una gran roca, no li vaig fer cas però quan la passé de llarg alguna cosa em va cridar l'atenció, hi havia alguna cosa tapada amb un llençol blanc semblava un animal tirí de la llençol i sota hi havia una moto, era un moto basta, de cross. La vaig engegar i funcionava, la meua travesia es facilitava. Vaig seguir el camí de torres d'alt voltatge. Però vaig arribar a un punt mitjà, el camí de torres se separava un anava cap a la muntanya i l'altre s'endinsava en la selva. Cap a on anar? Era un complicat dilema. Quanta gasolina em quedava ? Cap a on portaria cada camí ? Quin seria el correcte ? Quin era més perillós ? I sobretot, què diables estava succeint ?... La veritat és que gasolina, em quedaria la meitat del dipòsit, la destinació del camí que triara seria millor que no moure's d'on estava, quin seria el correcte? no ho sabia fins que no triara un dels dos i el més perillós, jo vaig suposar que era la muntanya, atès que anava amb un mico i unes botes, moriria per hipotèrmia. Vaig decidir passar la nit en el punt de separació i a l'alba reprendre el meu camí i endinsar-me en la selva. Entré en un somni en el qual estava caent del cel i estava emmanillat, era la sensació més adrenalínica que jo haia experimentat, el més confús va ser que era un somni, vaig obrir els ulls, amb el cor a dues-centes pulsacions i amb un crit de desesperació. Estava en una habitació, molt ben decorada, semblava l'habitació d'un burgès. Va entrar un senyor en la habitació. -Veu: Bon dia Senyor Halcón, ha dormit bé?. Aci té el seu desdejuni. -Senyor: Qui és vostè? -Veu: Sóc Roger, Senyor Halcón, el seu majordom, tant va beure anit? -Senyor: Però, però.. Jo no estava en la presó? No ! Estava en el desert, al matí anava a endinsar-me en la selva. -Majordom Roger: Senyor, desdejune tranquil·lament i li recomane que vaja a fer una passejada per la platja, fa un dia esplèndid. No li vaig respondre, una altra vegada tenia fam, desdejuní ràpidament i vaig anar a la platja. ! No podia donar crèdit . Què estava passant ? Em quedí dormit, un somni misteriós, i em desperte en un lloc poc familiar i sense saber res. Estaran experimentant amb mi? Em vaig despullar i vaig comenzar a inspeccionar el meu cos per a veure si portava algun tipus de xip o localitzador, de sobte notí una burxada en la cuixa i em vaig veure assaltat per un fort desig de dormir, aquesta vegada em va donar temps a mirar al meu al voltant i no vaig veure res ni a ningú. Em vaig tornar a despertar en la mateixa habitació. Ja no sé si estic en un somni o en la pura realitat. Una altra vegada: Què collons està ocorrent?. Sent entrar un senyor a l'habitació, era el mateix, el Majordom Roger. Majordom Roger: Bon dia Senyor Halcón, ha dormit bé?. Aci té el seu desdejuni. Me'n recordava de tot, menys del període en el qual vaig estar dormit, de mode que vaig decidir comportar-me com ho vaig fer l'última vegada però sabent que va passar l'última vegada. -Senyor : Qui és vostè? -Majordom Roger: Sóc Roger, Senyor Halcón, el seu majordom, tant va beure anit? En aquest moment vaig decidir, comportar-me com si estiguera en la situació real, de ser el Senyor Halcón, ser amo d'aquesta casa, i tenir un majordom anomenat Roger. -Patricio: Oh vaja, ho sent Roger no t'he reconegut, sí, ahir em vaig passar bevent. -Majordom Roger: Bé, jo em retire Senyor Halcón, estaré en la cuina, si em necessita, cride'm. Vaig desdejunar i vaig entrar en el roper, hi havien unes vestimentes una miqueta antiquades, em vaig posar el primer que vaig veure, vaig inspeccionar tota l'habitació fins que vaig veure una cosa que em deixá sense alé... Si el periòdic... Datava del 12 de gener de l'any 1963...

Capítol 2:  Una somni real, en una realitat pura dissenyada                                                         El descobriment. Un temps després d'estar fent una vida amb la intriga i un misteri en la ment, amb el Majordom Roger, en una casa de Los Ángeles, Califòrnia. Vaig iniciar una relació amb una dona americana, Ave Williams. Era bella entre altres, dolça com la mel fusionada amb la xocolata a les maduixes, però sobretot m'encantava la seva intel·ligència. Era de les poques dones amb un doctorat en física teòrica i una projecció meteòrica als Estats Units. Va ser un romanç prematur, ens vam conèixer a la Universitat de Los Ángeles, i en tan sols dues setmanes parlant a la biblioteca i estones a la tarda en què quedàvem per parlar de les teories geofísiques, ens vam enamorar l'un de l'altre. Estàvem fets l'un per a l'altre. El meu fidel majordom Roger, que va estar clausurat molts anys en un convent de monjos durant cinquanta anys i que ara en té setanta-vuit ens va casar el dia 18 agost de 1965. Un dia li vaig començar a explicar tot el que m'havia passat, el meu succés i tot el que recordava. Iniciem un minuciós i precís experiment de les gràfiques dels meus somnis amb una màquina, una màquina que invent ella mateix un polinoxógraf. Vam descobrir que jo tenia la innata capacitat en uns determinats instants de cada somni que podia introduir-me en el futur. Veure què passava en cada lloc en cada moment. El meu cos no estava present però la meva ànima i consciència sí. Començàrem o bé, va començar ella, perquè ho va dirigir tot ella, una investigació del que ha passat i un crucial experiment. Ella mitjançant el polinoxógraf, va representar en un gràfic dels meus somnis, quan jo arribava a aquest punt dins del somni, amb unes descàrregues elèctriques, aconseguia tenir visions del que estava passant en el futur i que quedessin gravades en el gràfic. Després les va interpretar. Tot semblava com una realitat pura dissenyada, vaig ser un conillet d'índies, per al projecte més nociu per a la humanitat mai ideat. Una màquina del temps, creada per una organització terrorista amb un cap purament criminal per amagar les proves dels delictes en llocs del passat, i amb el pas dels anys que desaparegués del mapa, de manera que en el futur seria pràcticament impossible de trobar , ja no hi hauria proves. Jo vaig ser l'experiment que encenderia la metxa. Una informació que vam aconseguir molt important va ser que si entre febrer i maig de l'any 1965 ens trobàvem dos homes enviats també, però amb el coneixement de que venien. Ens matarien a Roger i mi, amb la finalitat; que el nom, l'epitafi i la data de naixement i mort desaparegués en el futur de la làpida de Roger. Però, i si tot això era una cosa falsa i no era real? Ave, amb l'embaràs va haver de deixar de dedicar tant de temps a la recerca. Alguns dies estava realment cansada i esvaïda. Aquest descans li va començar a crear certa desconfiança i incredulitat davant del meu succés, però el meu do era present i sí que era real, però la informació anava obtenint poc a poc, de manera que va anar passant el temps. El 3 maig 1965 va nàixer el nostre fill. El seu nom va ser Jonh Patrick Williams. L'endemà mentre estava a la porta de l'hospital fumant un cigarret, em vaig adonar que des de feia ja vint minuts dos homes em seguien per l'hospital, passí per un magatzem de medicines i em vaig amagar allà. Quan vaig sortir vaig anar corrent a l'habitació a la recerca d'Ave i el petit Jonh. Estaven bé, no els havia passat res, li vaig explicar que gairebé em troben. Passem una bona temporada sense sortir de casa, per por que em trobessin. Ave seguia sense prestar-li molta atenció a la investigació però sense tenir-la abandonada. Un dia vaig sortir de casa per anar a comprar i quan vaig tornar la porta de la casa estava oberta i hi havia senyal de que hi havia hagut un forcejament i coses tirades pel mig, el cor em va accelerar busquí per tota la casa l'Ave i el nadó, no hi eren. Hi havia una nota a la cuina. Senyor Halcón, hem segrestat la seva dona i al seu fill, si vol tornar a veure'ls ha de seguir les següents instruccions: 1. Vaja a l'estació de ferrocarril de Los Angeles a les 19:30 hores del dia 20 de març, sol, sense cap espia, ni res per l'estil. 2. No avisi la policia, el tenim controlat, en aquest cas li tallarem la llengua a la seva dona i la mà dreta al seu fill 3. Per cada 10 minuts de retard vostè veurà un deu per cent menys material dels seus éssers estimats. 4. Vingui al punt de trobada, reconeixible i amb roba blanca. El cor em va fer un tomb, el cap em va esclatar, i el cos em va produir un calfred des dels peus fins a l'últim pèl ros del cap. On era Roger ? No informe de res a la policia, el pitjor és que estàvem a 20 de febrer, encara tot faltava un mes. L'endemà em vaig aixecar quan vaig escoltar diverses vegades el timbre de la porta, al principi em temia el pitjor. Vaig mirar per l'espill i em vaig tranquil·litzar, era el senyor Hamilton, el nostre veí. - Hamilton: Bon dia Senyor Halcón - Senyor: Bon dia Senyor Hamilton, què el porta per aquí? - Hamilton: Abans d'ahir, el teu majordom Roger, es va acostar a la meva casa i em va demanar que li digués, que havia d'anar-se'n al seu antic convent. Tornaria dins de disset dies. - Senyor: D'acord, li agraeixo que hagi vingut a avisar-me Senyor Hamilton. - Hamilton: No hi ha de què. Bon dia i fins després. Se'n va anar, vaig decidir anar a la cuina a esmorzar, mentre esmorzava, vaig llegir una altra vegada la carta, vaig recordar que volien matar-nos al Roger i a mi, els molt cabrons es van dur alllò que jo més volia, per fer-me xantatge. Almenys Roger, se'n va anar en el moment just i no l'han atrapat, haurà de caminar amb molta cautela, podrien matar-lo. Li esperaré fins al 9 de març. Després li contaria tot el que ha passat i elaboraríem un plà perfecte.

Capítol 3:  Un somni real, en una realitat pura dissenyada.                                            La paradoxa. Roger finalment va arribar el 9 de març. Li vaig explicar tot el que havia passat, i que teniem un curt periode de temps per pensar què fer. Ja que l'objectiu dels criminals era liquidar, si jo apareixia en el lloc indicat, aconseguirien el seu objectiu. Aquesta mateixa nit ens vam asseure a la taula, amb un mapa de Los Angeles. El nostre objectiu era resacatar Ave i Jonh, no sabíem on estaven retinguts, per tant que d'alguna manera o altra havia d'anar al lloc indicat. Però clar, si anava al lloc em matarien, i segurament no seria cos a cos o a trets. El més normal és que em matessin amb un fusell de franctirador. No tindria escapatòria llevat que hagués comunicat els fets a la policia, però ja ho van advertir a la carta. ¿Anar o no anar ?. Si anava em matarien, i no els aconseguiria rescatar, però un cop acabat el seu treball potser alliberarien Ave i Jonh, en canvi si no anava, per cada deu minuts de retard ... Els sotmetríen a una mort lenta i dolorosa, una tortura . El meu deure era no ser egoista pel que fa a la vida dels meus estimats. Després d'uns dies de reflexió i consells de Roger, vaig decidir anar a la trobada, i així almenys sortiria de dubtes. Però va passar una cosa inesperada, que va ser la clau per aconseguir salvar-los. Aquesta mateixa nit, portava tant pensant en el que havia passat i el que passaria que quan estava somiant el meu do es va manifestar. Vaig poder veure com es van dur Ave i el nen, i els vaig aconseguir seguir. Les cares dels homes no les podia veure,Una somni real, en una realitat pura dissenyada estaven com tapades per una ombra i anaven amb caputxa. Vaig veure que els portaven a West Hollywood, a una casa, la recordo bé i el camí fins allà. Llavors Roger i jo vam decidir que el dia anterior a la trobada aniríem a la casa a esbrinar si Au i el nen estaven alli. Si estaven bé, i sobretot si estaven vius. Si encertàvem, el pla seria; dues hores abans del partit anar a la casa i rescatar Ave i Jonh, i després desaparèixer i anar-nos'en de la ciutat. Sinó encertàvem, seguir amb el primer pla. Dia 19 de març, era el dia del pare, i no vaig tenir l'ocasió d'estar amb Jonh, maleïts capulls. Roger i jo vam anar en una furgoneta que hi havia al garatge fins West Hollywood. Arribem a la casa i aparquem a uns cinquanta metres. I vam estar allà aturats gairebé tres hores, sense sortir de la furgoneta, fins que vam veure sortir un home de la casa, era gran, robust, ros, semblava ser soviètic. Llavors vam veure sortir l'altre home, era una altra biga soviètica, es van muntar en un cotxe i se'n van anar. Aquesta era la nostra ocasió, quan els vam veure desaparèixer, vam anar corrent a la casa, vam entrar per la part de darrere i busquem Ave i Jonh. Baixem al soterrani i a la fi, els trobem, estaven alli. No estaven ni lligats ni res, hi havia un matalàs i una galleda amb aigua. Tenia llibertat de moviment per la sala. No havia finestres es respirava un aire molt recarregat. Ave ens va explicar que els entraven cada dia a mig matí una barra de pa i una sopa, peix i una gerra d'aigua, tot per als dues. Jonh estava molt prim, i se li veia molt espatllat, igual que ella. Pugem del soterrani i quan vam anar a sortir sentim que arribaven parlant els dos homes. Ens vam quedar muts i sortim corrent per la part de darrere. Van entrar i crec que no se'n van adonar. Sortim de la casa corrent i ens muntem a la furgoneta, i ens vam anar ràpidament. Vam tornar a la casa, vam recollir tots els informes, documents, llibres i màquines. Obrim la caixa forta i traiem tots els diners que havia i ens vam anar a San Francisco, i ens vam instal·lar en una casa petita però acollidora. Ave va pensar que no tardarien gaire a trobar-me una altra vegada, i se li va ocorrer un experiment amb l'esperança que sortís bé. Jo em dormiria, i ella m'induiria en un somni lleuger, sent conscient que estic somiant, però podent pensar, després hauria de translladar-me, aconseguir comunicar-me amb el Patrici del desert. I explicar, és a dir introduir en la seva ment tots els successos ocorreguts des que em vaig despertar per primera vegada a la mansió amb Roger. Abans de realitzar l'experiment, em vaig acomiadar del petit John, d'Ave i de Roger. Al dia següent vam procedir amb l'experiment. Em vaig adormir i quan abastí el punt clau del somni vaig intentar concentrar-me en el futur, en el dia del desert. Llavors em vaig veure dormint al terra del desert i em vaig fotre en la meva pròpia ment en aquell moment i vaig narrar tot el que ha passat i que en qualsevol moment l'atraparien per ficar-lo a la màquina del temps. Li vaig exposar que no havia d'anar a la selva, que havia de despertar-se i ràpidament anar cap a la muntanya. Segurament el meu cos començaria després a desaparèixer en 1965.                                                PRESENT De sobte em desperto i tinc al cap tot el succeït. Em vaig incorporar i mire cap a tots els costats. De moment no hi havia ningú. Em puge a la moto i vaig cap a la muntanya, no trobo res, fins que em trobe amb un camí, i m'intrduisc. Seguint el camí, aquest em porta darrere de la muntanya. Hi havia una mena d'hangar. Entro en ell, i hi ha un home esperant-me en una taula. Primer vaig pensar que seria el cap de la l'organització. M'assec a la taula, la seva cara, per una cosa estranya, em resulta molt familiar, és un home d'uns cinquanta anys. Senyor Halcón: Bones. Perdoni, ¿qui és vostè? ¿Què fUna somni real, en una realitat pura dissenyada a aquí? Home: Hola, Senyor. Senyor Halcón: Em pot respondre? Home: Si, Hola, pare. Senyor Halcón: Què? Com? ¿Pare? No no... no pot ser ! Jonh: I tant que ho és, pare. Senyor Halcón: Però, si jo no he anat al passat, és com si no hagués conegut a Ave. Jonh: Ja, per estrany que sembli la meva existència no es va veure perjudicada, i he seguit viu. Senyor Halcón: Quina alegria fill! Però quants anys tens? On es l'Ave ? Jonh: Quaranta-set anys pare. Va morir... Tenim molt del que parlar... Anem pare... A causa de la gràcia de Déu, el passat va mantenir present i existent a Jonh Patrick Halcón Williams, el meu fill, i ara amb quaranta-set anys, disset anys més que jo, una fet realment paradoxal, un pare que és física i biològicament dèsset anys menor que el seu fill, ell com a dirigent del cos d'intel·ligència secret. M'ha esperat des que l'Ave li va explicar tot el que va passar quan ens vam conèixer, esperant arribar a aquest dia i retrobar-se amb mi. Aquesta és la meva història d'un somni real, en una realitat falsa dissenyada.                                                  FI PD: Dedico aquesta història als meus avis que no els he pogut conèixer, al meu pare i en especial al meu oncle que va ser un escriptor conegut a Elx, a més de professor de l'institut l'Assunpció de Nostra Senyora. Patricio Falcó.