Ficcions, l’aventura de crear històries és un concurs d’escriptura
per Internet, en el qual han de crear una història a partir d’un fragment
inicial que trien entre cinc que proposa el grup organitzador. Han d’escriure
tres capítols que van penjant seguint un calendari i que han de tenir una llargària
determinada. En el nostre institut ja portem participant uns quants cursos i
enguany han resultat finalistes les alumnes següents de les quals teniu ací un
fragment de la seua història que podeu llegir completa en la pàgina del
concurs.
I se li va apagar el mòbil. Va sospirar i el va
guardar en la seua butxaca i just abans de poder donar-se la volta per a anar
cap a la porta, s'escolta com es tancava bruscament.
‘Deu ser el vent’, era el que es repetia internament
en el seu cap el senyor Brau tot el temps, per a intentar tranquil·litzar-se.
- I has parlat més amb ella?
-No, no he tornat a parlar amb ella des d'aquell
moment, vaig intentar cridar-la al mòbil després de parlar amb els sues pares
l’altre dia però no em va contestar, pensava que estaria ocupada amb elles
però quan he escoltat que la sang del ganivet era seua m’he començat a preocupar
per si li ha passat alguna cosa greu.
-I tu no recordes haver vist cap baralla en què
estiguera Amaia implicada?
Només veure-la, Bernat es va quedar tot quiet, sense
saber què fer, ja que no va veure a Stella Maris, va veure a Ana María, el seu
primer amor. Eren tan paregudes, tan iguals que a Bernat li donava la impressió
de parlar amb Ana Maria.
La primera en reaccionar va ser Stella Maris, al
veure’l, li digué:
No podíem amb
un, anàvem a poder amb dos, genial...
Per un moment, tot estava en silenci, i
com tot, el silenci s’acaba quan escoltàrem el cotxe i vam anar tots amb el
nostre. Una vegada més, van conduir fins al bosc que estava a 100 quilòmetres
del poble, però aquesta vegada, com eren dos, es van separar, i nosaltres
també.
Els llums de totes les habitacions estaven ja apagats,
havíem quedat al costat de la xemeneia on vam descobrir aquell passadís, la
nostra idea era sortir per allí, el vam obrir i primer va entrar Marina i de
seguida jo. No hi havia cap llum, no es veia res…
Dormíem els dos al mateix llit, ja que el preu era més
baix per a una habitació de matrimoni que una doble; Marina es va ficar al
llit, però em va confessar que no seria fàcil dormir amb tantes coses al cap, i
més encara existint la possibilitat que el seu pare ens trobés ... i jo, amb la
meva millor intenció, li vaig dir que dormís tranquil·la i que estaria segura
amb mi. Al cap i a la fi, estàvem completament allunyats del local de Marina;
teníem els mòbils il·localitzables; i la porta tancada amb pany i clau. A més,
ens mereixíem descansar.
