divendres, 7 de desembre de 2012

Laura Gallego, Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 2012


El Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil d'enguany ha recaigut sobre una escriptora molt coneguda i admirada per molts alumnes del nostre institut, l'autora valenciana  Laura Gallego, pel seu llibre On els arbres cantenconsiderat pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esport com el millor llibre de literatura juvenil publicat el 2011.
A continuació, el vídeo promocional:


L'obra de Laura Gallego ha sigut traduïda a més de quinze idiomes i  molts dels seus llibres els podem trobar tant en valencià com en castellà a la biblioteca del nostre centre, on només entrar hi ha un expositor en el qual podreu veure algunes de les seues obres més populars i significatives, com ara les que vos oferim a continuació:

-La trilogia de llibres d'aventures fantàstiques Memòries d'Idhún.

 

-La sèrie de novel.les Cròniques de la Torre



-Ales de foc i Ales negres:



-La filla de la nit:


dimarts, 4 de desembre de 2012

Caballero Bonald, Premio Cervantes 2012

El poeta español José Manuel Caballero Bonald, a sus 86 años, ha sido el autor galardonado este año con el Premio Cervantes en reconocimiento a toda su trayectoria literaria. Es conocido dentro de la Historia de la Literatura Española por ser miembro de la llamada Generarción de los 50, junto a escritores como José Ángel Valente, Claudio Rodríguez, Gil de Biedma o Ángel González.
 La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, dedica una página de autor en su Portal de Poesía Española Contemporánea en el que podemos leer poemas como este:

Biblioteca particular
(Jack London, The Sea-Wolf)
Comparecen los libros en lugares
anómalos, se juntan
con indolente asimetría:
                                    un tropel
de vestigios locuaces,
pendencieros, irresolutos, lerdos.


He pugnado con ellos
durante muchos años: los he visto nacer, 
durar, languidecer. He resistido 
intemperies, saqueos, turbamultas.


Algunos llevan dentro
la ponderada prueba de mi envidia,
los más el distintivo
incorregible de la decepción.

Mi error fue abrir un día un libro.

divendres, 23 de novembre de 2012

Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana


El poeta nicaragüense Ernesto Cardenal ha sido galardonado con el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana en su XXI Edición. 
Este galardón nació de la colaboración entre la Universidad de Salamanca y Patrimonio nacional con el fin de reconocer la obra poética de autores vivos que signifiquen una aportación relevante por su valor literario al patrimonio cultural común de Iberoamérica y España.
Ernesto Cardenal, que presentó recientemente su última antología poética, titulada Hidrógeno enamorado, es reconocido como uno de los grandes defensores de la "teología de la liberación" latinoamericana y nominado en varias ocasiones al Premio Nobel de Literatura. Los temas fundamentales de su poesía son el amor, la revolución y la religión, y presenta como característica principal la propia interpretación personal e ideológica del mundo que rodea al autor, quien denuncia las injusticias sociales y proclama la posibilidad construir otro mundo mejor. 
Coincidiendo con el Día contra la violencia de género, que se conmemora el 25 de noviembre, compartimos su poema "Oración por Marilyn Monroe" (1965). 



ORACIÓN POR MARILYN MONROE
Señor
recibe a esta muchacha conocida en toda la Tierra con el nombre de Marilyn Monroe,
aunque ése no era su verdadero nombre
(pero Tú conoces su verdadero nombre, el de la huerfanita violada a los 9 años
y la empleadita de tienda que a los 16 se había querido matar)
y que ahora se presenta ante Ti sin ningún maquillaje
sin su Agente de Prensa
sin fotógrafos y sin firmar autógrafos
sola como un astronauta frente a la noche espacial.
Ella soñó cuando niña que estaba desnuda en una iglesia (según cuenta el Times)
ante una multitud postrada, con las cabezas en el suelo
y tenía que caminar en puntillas para no pisar las cabezas.
Tú conoces nuestros sueños mejor que los psiquiatras.
Iglesia, casa, cueva, son la seguridad del seno materno
pero también algo más que eso...  

Las cabezas son los admiradores, es claro
(la masa de cabezas en la oscuridad bajo el chorro de luz).
Pero el templo no son los estudios de la 20th Century-Fox.
El templo -de mármol y oro- es el templo de su cuerpo
en el que está el Hijo del Hombre con un látigo en la mano
expulsando a los mercaderes de la 20th Century-Fox
que hicieron de tu casa de oración una cueva de ladrones.

Señor
en este mundo contaminado de pecados y de radiactividad,
Tú no culparás tan sólo a una empleadita de tienda
que como toda empleadita de tienda soñó con ser estrella de cine.
Y su sueño fue realidad (pero como la realidad del tecnicolor).
Ella no hizo sino actuar según el script que le dimos,
el de nuestras propias vidas, y era un script absurdo.

Perdónala, Señor, y perdónanos a nosotros
por nuestra 20th Century
por esa Colosal Super-Producción en la que todos hemos trabajado.
Ella tenía hambre de amor y le ofrecimos tranquilizantes.
Para la tristeza de no ser santos
se le recomendó el Psicoanálisis.
Recuerda Señor su creciente pavor a la cámara
y el odio al maquillaje insistiendo en maquillarse en cada escena
y cómo se fue haciendo mayor el horror
y mayor la impuntualidad a los estudios.

Como toda empleadita de tienda
soñó ser estrella de cine.
Y su vida fue irreal como un sueño que un psiquiatra interpreta y archiva.

Sus romances fueron un beso con los ojos cerrados
que cuando se abren los ojos
se descubre que fue bajo reflectores
¡y se apagan los reflectores!
Y desmontan las dos paredes del aposento (era un set cinematográfico)
mientras el Director se aleja con su libreta
porque la escena ya fue tomada.
O como un viaje en yate, un beso en Singapur, un baile en Río
la recepción en la mansión del Duque y la Duquesa de Windsor
vistos en la salita del apartamento miserable.
La película terminó sin el beso final.
  
La hallaron muerta en su cama con la mano en el teléfono.
Y los detectives no supieron a quién iba a llamar.
Fue
como alguien que ha marcado el número de la única voz amiga
y oye tan solo la voz de un disco que le dice: WRONG NUMBER
O como alguien que herido por los gangsters
alarga la mano a un teléfono desconectado.

Señor:
quienquiera que haya sido el que ella iba a llamar
y no llamó (y tal vez no era nadie
o era Alguien cuyo número no está en el Directorio de Los Ángeles)
¡contesta Tú al teléfono!

divendres, 16 de novembre de 2012

Nos ha dejado Agustín García Calvo, profesor de profesores

                                                                    Foto García Cordero

El pasado dos de noviembre falleció el filósofo, filólogo y escritor Agustín García Calvo, pensador comprometido hasta el último momento.
Como recuerdo y humilde homenaje, queremos compartir su bello poema "Libre te quiero", interpretado por Amancio Prada.




Para conocer más:

Agustín García Calvo recitando un fragmentos de la Illíada de Homero en griego clásico y en español respetando el ritmo acentual clásico.




Entrevistado en la Acampada Sol de Madrid el pasado verano, a sus 86 años, tras su intervención en una de las Asambleas del 15-M. Un ejemplo de saber y espíritu reflexivo y crítico. Vídeo en Youtube.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Andrés Rábago García, "El roto", premio nacional de ilustración 2012


El dibujante Andrés Rábago García, El Roto, ha obtenido el Premio Nacional de Ilustración de 2012. En el comunicado, el jurado ha subrayado que el reconocimiento a Rábago se debe a "su visión crítica, poética, aguda e inteligente que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos". El galardón menciona también "su defensa del libro en particular y de la cultura en general como herramientas imprescindibles para la construcción de una sociedad avanzada”.



dimarts, 6 de novembre de 2012

PREMIO NACIONAL DEL COMIC


 


Alfonso Zapico (Blimea, Asturias, 1981) ha ganado con el libro Dublinés  el Premio Nacional del Cómic 2012, otorgado por el Ministerio de Cultura. El dibujante cuenta en Dublinésla vida cotidiana de James Joyce para tratar de entender y justificar  la obra literaria de este gran escritor irlandés, autor de obras como Ulises.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

UN OCTUBRE CARGADO DE PREMIOS

 

Este mes hemos sido testigos del reconocimiento de la labor de diferentes autores. Os iremos contando un poco de cada uno de ellos. Aquí tenemos a los galardonados en 2012 con:

  • El premio Planeta: Lorenzo Silva
  • El premio Cervantes Chico: Jordi Sierra i Fabra.
  • El premio Nacional del Cómic: Alfonso Zapico
  • El premio Nacional de Ilustración: Andrés Rábago García, más conocido como El Roto.

PREMI "CERVANTES CHICO" 

 

JORDI SIERRA I FABRA

 


Va nàixer a Barcelona a l'any 1947. Amb vuit anys començà la seua aventura amb la literatura i amb 12 va escriure la seua primera novel·la llarga, de 500 pàgines. També és un apasionat de la música, la qual cosa el va dur a participar en el mític programa de radio de la Cadena SER El Gran Musical i la fundació de la revista Super Pop.

La seua dedicació a la literatura es va intensificar després que a l'any 1978 quedara finalista del Premi Planeta de Novel·la. Ha rebut gran quantitat de distincions i premis per la seua tasca. 
Segur que coneixes alguns dels seus llibres.  
 Si vols saber-ne més: 

PREMIO PLANETA

PREMIO PLANETA 2012. LORENZO SILVA

FINALISTA: MARA TORRES





 El ganador de la 61 edición del Premio Planeta ha sido Lorenzo Silva, con su novela La marca del meridiano, una nueva entrega de la saga de novela policíaca protagonizada por los guardias civiles Rubén Bevilacqua y Violeta Chamorro. El autor, que escribe historias desde los catorce años y que actualmente está considerado toda una autoridad del género policíaco, también  recibió el premio Nadal en 2000  por su obra El alquimista impaciente y fue finalista de ese mismo premio en 1997 con La flaqueza del bolchevique. Ambas obras han sido adaptadas al cine.Según el escritor, la obra indaga en la "crisis moral" que vive España a través de sus protagonistas. Es la historia de un hombre que vive en Madrid y tiene que investigar un crimen en Barcelona, donde vivió en el pasado, al que también regresa en este viaje, de manera que "el meridiano del título es el de Greenwich, la línea que hay entre Madrid y Barcelona".
 En opinión de Silva, la novela puede verse como "una metáfora de la historia de aquellos hombres que cruzaron una raya que nunca debieron haber cruzado, hombres que aceptaron un código de honor y que en un momento dado olvidaron ese código" y, en cierto modo, es también la narración de "las equivocaciones éticas y sus consecuencias".  Al margen de su tarea como novelista, Lorenzo Silva, autor activo en Twitter , mantiene un blog dedicado a sus lectores, Los trabajos y los días.
 Por su parte, la periodista Mara Torres, actual presentadora del informativo La 2 Noticias, ha quedado finalista . Una vida imaginaria, novela cuyo principal tema es el amor y también "la capacidad de soñar" y de reconstruir una vida después del desamor y la soledad. La protagonista e una mujer de nombre premonitorio: Fortunata Fortuna, en un guiño al autor de Fortunata y Jacinta, Benito Pérez Galdós.  En palabras de la autora "Nata está decidida a amar por encima de todas las cosas y esto es algo que no es fácil de llevar a cabo en esta sociedad". Mara Torres mantiene también el blog de La2Noticias.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

JA ESTEM ACÍ DE NOU!

Hem tornat de les vacances amb la maleta plena d'idees,

 il·lusions i projectes per a compartir ! 

Per tal d'anar obrint boca, ací us deixem un poema de

Juan Ramón Jiménez  i un article molt interessant al voltant de

l'adolescència (mira en articles interessants).

     

OTOÑO

Esparce octubre, al blando movimiento
del sur, las hojas áureas y las rojas,
y, en la caída clara de sus hojas,
se lleva al infinito el pensamiento.

Qué noble paz en este alejamiento
de todo; oh prado bello que deshojas
tus flores; oh agua fría ya, que mojas
con tu cristal estremecido el viento!

¡Encantamiento de oro! Cárcel pura,
en que el cuerpo, hecho alma, se enternece,
echado en el verdor de una colina!

En una decadencia de hermosura,
la vida se desnuda, y resplandece
la excelsitud de su verdad divina.

 

 

Juan Ramón Jiménez 




dimarts, 19 de juny de 2012

VACANCES D'ESTIU!



¡Por fin  llegan las vacaciones!.
A modo de despedida del curso, quiero compartir con vosotros una bonita poesía de Juan Ramón Jiménez.

¡FELIZ VERANO!






Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón de aquel mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará, nostálgico.

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.



Del libro  Poemas agrestes, 1910-1911
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ


Rosa Díaz Trives

dilluns, 18 de juny de 2012

UNA ALUMNA DE L'INSTITUT REP UN PREMI DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ



IRENE LINARES ANTOLINOS, DE  TERCER D'ESO A, GUANYADORA DEL SEGON PREMI DEL XX CONCURS DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ.


NOTÍCIA EN EL DIARI INFORMACIÓ:  CREATIVITAT EN VALENCIÀ




Un violí d’esperances
Era pel matí i el meu equilibri mai ha sigut bo al matí. Cada dia, abans d’alçar-me havia de quedar-me quiet per a què els meus sentits estigueren al cent per cent, i així no cabrejar al meu amo, no altra vegada. Feia molt de temps que no el veia enfadat, encara que les darreres setmanes sempre arribava a casa molt seriós, però no sé la causa del seu malestar, doncs sols sóc el seu gat.
El dia que es va enfadar amb mi va ser quan vaig tombar un got d’aigua, em va agafar del bescoll i, sense cap mirament, em portà fins a uns contenidors propers de casa. Em va deixar allí tota la nit, no em vaig moure, estava humit, famolenc i assedegat, pensava que ell no tornaria mai més, però, al matí següent va vindre a arreplegar-me, no em va donar de menjar fins el dia següent, ni tan sols m’atrevia a apropar-me a ell. Sabia que no em volia, des que la meva ama es va morir, tot va canviar, el seu humor, el seu tracte, tot.
Recorde quan la meva ama encara estava viva, amb ella tot era més fàcil. La recorde des que tinc memòria, encara recorde quan, per la nit, dormia al seu costat, em sentia segur, perquè sabia que m’estimava. Després va conèixer al meu amo, des del primer moment vaig saber que ell no em volia, però no em feia res perquè la meva ama s’enfadaria.
Però després de l’accident, no tenia perquè amagar-ho. Cada vegada que feia alguna cosa mal anava darrere meu intentant agafar-me. Hi havia vegades que no ho aconseguia perquè m’amagava, però les vegades que em trobava, els càstigs eren molt severs. Jo crec que ho feia perquè volia que m’escapés, però jo no anava a fer-ho, perquè confiava que algun dia ell poguera estimar-me com ho feia la meva ama y que poguera donar-me la calor d’una abraçada.
No anava a alçar-me fins que el mareig s’anés, però una set horrorosa m’envaí. Amb molta precaució em vaig alçar, pareixia que tot anava bé, però de cop i volta les cames van començar a fallar-me, no podia controlar els meus moviments, aleshores vaig topar amb una tauleta, amb la mala sort que la vaig tombar. Eixe dia la fortuna no estava de la meva part perquè sota la tauleta que acabava de tombar estava el marc de porcellana amb la foto de la meva ama que li regalà al meu amo l’últim Nadal que va estar amb nosaltres.
Vaig escoltar uns lleugers passos que es dirigien cap a mi, era ell. Notava con la ràbia fluïa per les seves venes, aleshores, em va agafar i em portà a la cuina. Les seves paraules foren concises:
- Fins ací hem arribat! - Va cridar ell.
Aleshores va empunyar un ganivet disposat a usar-lo contra mi. Em va mirar, els seus ulls eren odi, però, un soroll, un àpex d’esperança en aquest dia tan fosc, era una veïna. Vaig veure la meva única oportunitat per a poder fugir i sense pensar-ho, saltí per la finestra, no vaig mirar cap arrere, no m’atrevia. Vaig arrencar a córrer sense rumb, qualsevol lloc era millor que eixe.
Vaig amagar-me a un lloc on podia veure la meva casa. Quan el meu amo s’adonà que jo no estava, no va moure un dit, pareixia seré, havia aconseguit el seu propòsit. Vaig córrer tot el que vaig poder i més, no volia tornar, no volia veure mai més la cara a eixe home que, sense compassió, em va deixar a la meva sort. Aleshores, vaig comprendre que havia estat sofrint aquestos mesos per a res, perquè ell mai anava a voler-me com ho feia ella, la seva mirada mai anava a transmetre’m la bondat que em transmetia la d’ella.  Aleshores, els meus ulls es van tancar, tal vegada seria cansament, tal vegada no.
Quan em vaig despertar era més bé de nit i tenia fam, vaig deambular pels carrers a la recerca de menjar, l’estómac em rugia. Vaig trobar un contenidor amb algunes restes del que abans era menjar. Uns moviments sota les ombres del contenidor delataren un segon animal, el seu rostre es divisava entre la foscor,era un altre gat i tenia cara de pocs amics. Mentre que ell se m’apropava, jo retrocedia, però vaig arribar als límits del contenidor. Els meu instint em deia que em fos, i això vaig fer. Quan vaig eixir vaig córrer uns quants metres i al girar-me no hi havia ningú, pareixia que el gat tenia més interès en el menjar que en mi.
Els dies passaven, cada vegada menjava menys, estava més brut i tenia més set. Un dia, caminant, vaig anar a parar a un lloc on no havia estat, un lloc que mai hauria pogut somiar. Hi havia sorra, però no com la del camp, sinó molt més blanca i fina, també hi havia aigua, molta aigua. Era com un gran toll on no es podia veure el final i que anava i tornava, eixe lloc desprenia una olor captivadora, una olor que mai oblidaré.
Vaig estar una estona allí, rebolcant-me en la sorra intentant no pensar en res. Però les meues necessitats s’interposaren als meus desitjos, necessitava beure desesperadament, vaig trobar un petit bassal i vaig començar a veure-hi aigua, però estava massa salada i no podia suportar-ho. Vaig girar el meu cap per a buscar una altra cosa i vaig veure uns gots de plàstic, estaven plens d’un líquid groguenc, tenia espuma i moltes bombolles que, com si foren pardals fugint del seu caçador, anaven cap a la superfície. Tenia molta set i no podia permetre’m rebutjar altra beguda, vaig provar-ho, estava un poc amarg però pareixia que no era res roí. Vaig beure’m un, dos, tres, fins a quatre gots plens d’aquest líquid espumós.
Vaig passar un temps mirant a l’horitzó amb la mirada perduda i el cor buit. De sobte, el meu cap començà a pesar-me molt, les coses em donaven voltes, sabia que no eren eixos marejos que em donaven quan m’alçava, açò era molt diferent.
Estava intentant esbrinar què em passava quan algú es va tirar sobre mi, era més o menys de la meva mida, quan m’alcí vaig fixar-me i, fins i tot amb el mareig, vaig poder esbrinar qui era, si, era eixe gat que em va trobar al contenidor i ara sí que tenia interès en mi.
No em va donar temps a reaccionar, tot va ser molt ràpid. En un tres i no res eixe gat ja estava descarregant tota la seva força sobre mi i jo no podia fer res, el meu cos no m’obeïa, soles em limitava a tancar els ulls quan rebia algun colp, i pensava es tots els colps que el meu amo em donava. Vaig obrir els ulls, vaig intentar fer alguna cosa, reaccionar davant d’eixa situació, però el mareig i el cansament no em deixaren fer-ho. Ja no sentia el dolor, ni pensava en eixe gat, tampoc en el meu amo, pensava en ella i lo bé que em sentia quan estava al seu costat, i poc a poc, amb els bufits d’aquell gat de fons, els meus ulls es tancaren.
M’és impossible explicar el que pensava quan estava inconscient, principalment, perquè ni jo ho se, soles puc recordar que amb una meravellosa melodia, els meus ulls s’obriren i quan vaig estar completament conscient em vaig adonar que aquella cançoneta la tocava un home amb un violí i al seu costat hi havia una dona, quan va observar que estava despert la seva cara s’omplí d’alegria:
-  Veus! Et vaig dir que amb el violí es despertaria- Digué l’home.
Vaig mirar els seus ulls i tenien la mateixa lluïssor que els de la meva ama. En eixe moment no sabia qui eren eixes persones que em van arreplegar mig mort, soles sabia que no volia anar a cap altre lloc.



IRENE I LA SEUA AMIGA INMA SEMPERE



dimecres, 13 de juny de 2012

ARTICLE DE COMIAT ALS ALUMNES DE 2n DE BAT


ARTÍCULO DE DESPEDIDA DE LOS ALUMNOS DE 2º DE BACHILLERATO DEL CURSO 2011-12.
PARA LEERLO HAZ CLICK AQUÍ

divendres, 1 de juny de 2012

ALUMNA DE TERCER D'ESO GUANYA UN PREMI








ENTIDAD QUE OTORGA EL PREMIO: GRUPO LEO (haz click para ver el blog del grupo LEO)




 RELATO DE ÁNGELA GOMIS LÓPEZ
En toda ciudad hay, por lo menos, cinco historias de terror. La mayoría falsas o inventadas, algunas seguramente alguna vez pasaron y las historias se han distorsionado. Pero, seguro seguro, alguna, te ha pasado a ti o algún conocido tuyo.
Quizás la leyenda de la chica de la curva fuera real y haya ocurrido, a lo mejor no como la conocemos, ¿quién puede decir que ha ocurrido y qué no?
Todos hemos escuchado la típica historia de alguien que vendió su alma al Diablo a cambio de que éste le conceda un deseo.
A mi me ocurrió algo parecido, aunque no fue precisamente mi alma lo que tuve que sacrificar, tampoco fue el Diablo con el que negocié, estoy completamente segura de que fue una Bruja.


La hora del crepúsculo siempre me ha parecido hermosa, es el momento perfecto para reflexionar sobre lo efímero y bello de la vida, ¿Quiénes somos, que hacemos aquí? ¿Por qué no he estudiado si mañana tengo un examen?
Volvía a mi casa de comprar un croissant en una panadería cercana cuando me topé con aquel personaje tan pintoresco que cambio mi vida.
Llevaba unos enormes cascos negros con rayas azul metálico por encima del pelo que tenía un extraño color rosado. Un abrigo gris le resguardaba de los vientos fríos de principios de invierno y por debajo se veían unas medias gruesas oscuras, por lo que supuse que llevaba un vestido.
Desde mi posición a unos siete pasos podía escuchar la música rock que ella escuchaba.
Volteó la cara para mirarme, dibujo una sonrisa y mientras se quitaba los cascos me preguntó:” ¿Qué quieres a cambio de tu pulsera?” 
Ni un buenos días ni nada, seguía mirándome con una sonrisa, ¿se estaba burlando de mí?
-¿Para qué quieres mi pulsera?- le pregunte con desconfianza, en todo caso, la pulsera era un regalo de mi mejor amigo, los dos tenemos una igual, realmente me agradaba y no quería deshacerme de ella.
-Para cumplir un deseo- contestó con simpleza- A cambio te daré algo de igual valor- se llevó una mano al mentón en un gesto pensativo mientras yo intentaba comprender lo que estaba diciendo- ¿Qué te parece este reloj? 
Se desabrochó el reloj que llevaba en la muñeca derecha y me lo enseño ¿Iba en serio? ¿De verdad quería cambiar una pulsera de los chinos por un Citizen de lo menos 50 euros?
Parecía una trampa, olía a trampa, pero…
-De acuerdo, acepto- era un trato demasiado bueno como para negarme. Me quite la pulsera y se la di, ella me entregó el reloj y me lo guardé.- Adiós.
Antes de que me despidiera ya se había puesto los cascos y comenzado a andar por el camino contrario al que yo seguía.
El día siguiente paso con tranquilidad, salvo porque Gold, mi mejor amigo, no vino al instituto. Cuando la última campana sonó para irnos a casa recibí un mensaje del susodicho. En el mensaje ponía: “Ven al parque de siempre, te invito a un helado ^^”.
“Pero será…”- pensé – “primero se salta clases y luego me vacila.”
De todas formas fui al parque, ya le pegaría una bronca después. Al final llegue al parque en unos diez minutos, y ahora que lo pienso debería haberme dado más prisa.
Cuando llegue estaba vacío, nadie en su sano juicio va a un parque a las tres de la tarde. Ni rastro de Gold. Suspire frustrada, el muy idiota me había dado plantón, luego me fije, uno de los columpios se movía aunque no hubiera viento, me puse nerviosa, esas cosas son las que siempre pasan en las películas de miedo. Entonces pensé en lo patético que era que una chica de catorce años le tuviera miedo a un columpio y me acerque para subirme y pasar un rato allí, ya que había ido. Ese pensamiento me izo bufar y hacer un mohín de enfado que tan bien me salían, mohín que desapareció en el momento en el que me di cuenta en que había una nota pegada en el asiento del columpio firmada por Gold.
“Me habría gustado despedirme de ti en persona, pero no ha podido ser, jaja.
En realidad no tiene gracia, no volveré. Hay un deseo que tengo que cumplir, y el precio es demasiado elevado como para pagarlo solo con mi alma. Por favor, olvídame.
Te quiero, Silver, pero eso olvídalo también”
El asiento estaba caliente, por lo que alguien había estado columpiándose allí hasta hace poco. Aferrándome a esa posibilidad salí corriendo en su busca, si la nota era una broma le iba a dar una paliza, pero si no…
Negué con la cabeza intentado alejar ese pensamiento de mi mente. Recorrí todo el parque buscándolo, pero nada, seguía igual de vacío que cuando llegue. Al cabo de una media hora de estar corriendo por todo el parque me desplome en un banco cercano con las manos en los ojos intentando aguantar las lágrimas. Tenía un nudo en la garganta y sentía un vacio en el pecho. Puede ser que la nota solamente fuera una broma, entonces por qué, por qué esa sensación de que algo se ha roto en mi corazón y el mundo no giraba a la velocidad adecuada.
-Por qué…- se me escapo involuntariamente en un sollozo.
-Porque él lo quiso así. – Respondió una voz a mi lado, no estaba muy sorprendida, ya conocía esa voz.- Por cada deseo hay que pagar algo equivalente, ya te lo dije ¿recuerdas? –Asentí- A él le costó el lazo tan fuerte que os unía.
Reaccione al escuchar esas palabras, me levante, cogí el reloj que hace un día me ha había dado la misma pelirrosa con la que estaba hablando y lo tire al suelo para pisarlo hasta que se rompió. ¿Equivalente? Un maldito reloj no pagaba todo lo que había perdido. A lo mejor este era el precio por equivocarse.
Luego la mire, directamente a los ojos, ella entendió el mensaje y el ligero brillo de burla con el que me miraba desapareció para ser reemplazado por un sentimiento que no supe identificar.
-¿Cuál es tu deseo?


Quizás ya hayan pasado varios años o quizás no más de una semana. La historia no se contará como realmente sucedió porque la verdadera solo la saben sus protagonistas, aquellos que cumplieron sus deseos dejando como único recuerdo una historia de miedo, en la que para conseguir algo tienes que pagar algo equivalente.

dilluns, 14 de maig de 2012

PARTICIPA!













Enviat per Consol Conca (professora de valencià)




Hola:

M'agradaria que comentàreu els llibres de lectura en valencià que més us han agradat d'aquest curs, explicant per què us han agradat i animant a llegir-los als teus companys. Ànim.

dilluns, 7 de maig de 2012

ALTRES ACTIVITATS DEL DIA DEL LLIBRE






ACTIVITATS DEL DIA DEL LLIBRE DELS ALUMNES DE LA PROFESSORA  DE VALENCIÀ CONSOL CONCA



El que vam fer a classe, va ser que en la primera foto els vaig explicar quin significat tenia el dia del llibre a la cultura catalana i que els regalava una rosa i un llibre virtual, ja que estem en crisi i no tinc diners per a regalar-los-els a tots.
Després vam llegir a classe les poemes que havia escollit per a eixe dia.
Finalment, els alumnes voluntàriament van llegir poemes de Vicent Andrés Estellés que havien escollit d'una selecció de llibres d'aquest autor que vaig portar a classe.

Consol Conca










Una popular llegenda medieval catalana conta que en temps remots un temible drac capaç de matar a un exèrcit sencer amb tan sols el seu nauseabund alè va assotar a la mil·lenària vila de Montblanc. L'expoli de la bèstia, que al principi es va limitar a causar estralls entre el bestiar del poble, prompte va començar a encebar-se amb els seus habitants que eren triats per sorteig per a sacrificar-se a l'apetit del monstre.

Un dia la sort va assenyalar a la filla del rei i amb motiu d'aquest atzar, tot el poble es va sumir en un rigorós desconsol. No obstant això, al matí següent, quan la bella princesa va ser lliurada al drac en el seu cau, va aparèixer un valerós cavaller estranger que, armat amb una llança i a lloms d'un cavall blanc, va derrotar a la bèstia i va redimir al poble de la feroç criatura. Es diu que del reg de la sang que brollava del cor de l'animal va créixer en el sòl un bell rosari amb roses roges.

El vell mite de Sant Jordi no és més que l'adaptació local d'una antiga rondalla de l'Edat Mitjana celebrada en multitud de països d'arrel cristiana, el protagonista de la qual, un cavaller de la
Capadòccia, és també el patró d'Anglaterra, Portugal, Grècia, Bulgària o Geòrgia, a qui el país deu el seu nom.

Malgrat tot, en terres catalanes el festeig es viu amb un especial arrelament. El dia 23 d'Abril, data que Sant Jordi protagonitza el Santoral, els carrers del principat se satisfan de centenars de
tenderetes on es venen roses de tots els colors, les quals, segons conta la tradició del lloc, els enamorats han de regalar a les seus estimades. No obstant això, amb el pas del temps i com resposta a aquesta atàvica usança, el peculiar i innovador costumari català (cap recordar que el dia de la pàtria catalana es commemora una derrota històrica) va idear que elles, com contrapartida a la rosa, havien de regalar un llibre al seu pretendent.

És per això que el dia de Sant Jordi a Catalunya és molt més que la festa de la rosa. És la festa de la cultura per excel·lència. Si un se submergeix en l'abarrotat cor de Barcelona en aquesta data trobarà també milers de menudes llibreries improvisades a l'aire lliure repletes d'un nombre inimaginable de llibres de tots els tipus i gèneres. Fins i tot, amb un poc de sort, a un li serà possible xarrar i demanar que li signe un llibre qualsevol dels seus escriptors estatals favorits en algun dels molts
stands promocionals que s'erigeixen en el centre de la ciutat per a l'ocasió.
 Sant Jordi.
Foto de la Rambla de Barcelona el diumenge 22 d’abril de 2012.


Paradeta de flors per al Dia del llibre. Foto del diumenge 22-4-12.



POEMES PER AL DIA DEL LLIBRE



   JOAN MARAGALL                 



LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.















Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.



  CARLES RIBA                             

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i de la seva pau no es mudava;
i que d’uns ulls d’amor sotjant la gorga blava
no hi ha vist temptejar l’engany.









ROSA LEVERONI                             

Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.






   B.ROSSELLÓ PÒRCEL                

Els clavells s'incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.
I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre
damunt el vidre, cant.









 
J. SALVAT PAPASSEIT
Si en saps el pler no estalviïs el bes
Que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis que l'amor perdura


PERQUÈ HAS VINGUT 

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
  J. SALVAT PAPASSEIT



Ser mestre d´amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s’afina-
ja sap tan el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.



  J. SALVAT PAPASSEIT






   JOSEP CARNER                 

EL CONHORT
Qui de lluny l´amor esguarda
I li reca ésser-ne franc,
Que se´n vagi a mitja tarda
A esperar sota un pollanc,
Que somrigui a les pruïges
D´un oreig sempre amatent
I ajagut entre les tiges
Els seus ulls vagi cloent.
JOSEP CARNER




 



PERE QUART                                   

 L'EUFÒRIC

Bon punt arriba la primavera
tot jo em revifo sota l’oreig
i em vénen ganes d’anar al darrera
de la primera
noia que veig
PERE QUART



És una rosa bella i sola,
Desolada, en aquest jardí
on l’abella no brunz ni vola
l’ocell, on la gespa es marcí.
No la consola ser corol•la
ni sentir-se tan de setí.
Només la força la consola
i saber-se somni de mi.




PERE QUART

  



   MIQUEL MARTÍ POL                          

Tanmateix sembla
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribarem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.
MIQUEL MARTÍ POL

L´AMOR
Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
MIQUEL MARTÍ POL






    VICENT A, ESTELLÉS                                      
ELS AMANTS 
 La carn vol carn
  AUSIÀS MARCH
“No hi havia a València dos amants com nosaltres. 
Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l'enyorança amarga de la terra, 
d'anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l'edat, i tot això i allò. 
No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.” 
VICENT A, ESTELLÉS



AQUEST AMOR

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l´ha habitat i poblat.
Aquest amor...:

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l´ha habitat i poblat.
VICENT A, ESTELLÉS





   JOSEP PALAU I FABRE                                             

CANÇÓ BREU
Totes m'estimen a mi
i jo les estimo a totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...
JOSEP PALAU I FABRE














 VINYET PANYELLA                   
“JAZZ”
(Una transcripció)
Abraça’m fort, ben fort, abans que acabi
el rerefons de lluna que ens aïlla
de comú acord contra la soledat,
en la claror de mans entrellaçades
mentre estrenyem l’espai de notes nues
i ens bressa una mateixa melodia.
Així esdevenim aquell ésser feliç que en els orígens
fou castigat pels déus.
Abraça’m fort perquè pugui servar
l’empremta de les mans,
el pou de les besades,
i convertir en lletra aquest instant fugaç
amb l’energia d’unes mans petites
i amb el cor abocat en el poema.
VINYET PANYELLA



JOSEP PIERA                                 
L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
dé gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.
JOSEP PIERA







  REMEI MARGARIT                         

EL DUBTE
El dubte i el desig
empenyent-me
cap a tu.
Fràgil desig incert.
La teva presència,
la fugida
i l'esperança
del que no dius
i sento a la pell.
Véns i te'n vas
com el llenguatge
de les ones.
REMEI MARGARIT



AUSIÀS MARCH                                 

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
AUSIÀS MARCH




  


























MARIA ANTÒNIA SALVÀ                 
UNA ROSA                                                                  
Sant Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!
MARIA ANTÒNIA SALVÀ













    SALVADOR ESPRIU                                

ORACIÓ AL SENYOR SANT JORDI

Senyor sant Jordi,
patró
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén
/.../
SALVADOR ESPRIU