dilluns, 18 de juny de 2012

UNA ALUMNA DE L'INSTITUT REP UN PREMI DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ



IRENE LINARES ANTOLINOS, DE  TERCER D'ESO A, GUANYADORA DEL SEGON PREMI DEL XX CONCURS DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ.


NOTÍCIA EN EL DIARI INFORMACIÓ:  CREATIVITAT EN VALENCIÀ




Un violí d’esperances
Era pel matí i el meu equilibri mai ha sigut bo al matí. Cada dia, abans d’alçar-me havia de quedar-me quiet per a què els meus sentits estigueren al cent per cent, i així no cabrejar al meu amo, no altra vegada. Feia molt de temps que no el veia enfadat, encara que les darreres setmanes sempre arribava a casa molt seriós, però no sé la causa del seu malestar, doncs sols sóc el seu gat.
El dia que es va enfadar amb mi va ser quan vaig tombar un got d’aigua, em va agafar del bescoll i, sense cap mirament, em portà fins a uns contenidors propers de casa. Em va deixar allí tota la nit, no em vaig moure, estava humit, famolenc i assedegat, pensava que ell no tornaria mai més, però, al matí següent va vindre a arreplegar-me, no em va donar de menjar fins el dia següent, ni tan sols m’atrevia a apropar-me a ell. Sabia que no em volia, des que la meva ama es va morir, tot va canviar, el seu humor, el seu tracte, tot.
Recorde quan la meva ama encara estava viva, amb ella tot era més fàcil. La recorde des que tinc memòria, encara recorde quan, per la nit, dormia al seu costat, em sentia segur, perquè sabia que m’estimava. Després va conèixer al meu amo, des del primer moment vaig saber que ell no em volia, però no em feia res perquè la meva ama s’enfadaria.
Però després de l’accident, no tenia perquè amagar-ho. Cada vegada que feia alguna cosa mal anava darrere meu intentant agafar-me. Hi havia vegades que no ho aconseguia perquè m’amagava, però les vegades que em trobava, els càstigs eren molt severs. Jo crec que ho feia perquè volia que m’escapés, però jo no anava a fer-ho, perquè confiava que algun dia ell poguera estimar-me com ho feia la meva ama y que poguera donar-me la calor d’una abraçada.
No anava a alçar-me fins que el mareig s’anés, però una set horrorosa m’envaí. Amb molta precaució em vaig alçar, pareixia que tot anava bé, però de cop i volta les cames van començar a fallar-me, no podia controlar els meus moviments, aleshores vaig topar amb una tauleta, amb la mala sort que la vaig tombar. Eixe dia la fortuna no estava de la meva part perquè sota la tauleta que acabava de tombar estava el marc de porcellana amb la foto de la meva ama que li regalà al meu amo l’últim Nadal que va estar amb nosaltres.
Vaig escoltar uns lleugers passos que es dirigien cap a mi, era ell. Notava con la ràbia fluïa per les seves venes, aleshores, em va agafar i em portà a la cuina. Les seves paraules foren concises:
- Fins ací hem arribat! - Va cridar ell.
Aleshores va empunyar un ganivet disposat a usar-lo contra mi. Em va mirar, els seus ulls eren odi, però, un soroll, un àpex d’esperança en aquest dia tan fosc, era una veïna. Vaig veure la meva única oportunitat per a poder fugir i sense pensar-ho, saltí per la finestra, no vaig mirar cap arrere, no m’atrevia. Vaig arrencar a córrer sense rumb, qualsevol lloc era millor que eixe.
Vaig amagar-me a un lloc on podia veure la meva casa. Quan el meu amo s’adonà que jo no estava, no va moure un dit, pareixia seré, havia aconseguit el seu propòsit. Vaig córrer tot el que vaig poder i més, no volia tornar, no volia veure mai més la cara a eixe home que, sense compassió, em va deixar a la meva sort. Aleshores, vaig comprendre que havia estat sofrint aquestos mesos per a res, perquè ell mai anava a voler-me com ho feia ella, la seva mirada mai anava a transmetre’m la bondat que em transmetia la d’ella.  Aleshores, els meus ulls es van tancar, tal vegada seria cansament, tal vegada no.
Quan em vaig despertar era més bé de nit i tenia fam, vaig deambular pels carrers a la recerca de menjar, l’estómac em rugia. Vaig trobar un contenidor amb algunes restes del que abans era menjar. Uns moviments sota les ombres del contenidor delataren un segon animal, el seu rostre es divisava entre la foscor,era un altre gat i tenia cara de pocs amics. Mentre que ell se m’apropava, jo retrocedia, però vaig arribar als límits del contenidor. Els meu instint em deia que em fos, i això vaig fer. Quan vaig eixir vaig córrer uns quants metres i al girar-me no hi havia ningú, pareixia que el gat tenia més interès en el menjar que en mi.
Els dies passaven, cada vegada menjava menys, estava més brut i tenia més set. Un dia, caminant, vaig anar a parar a un lloc on no havia estat, un lloc que mai hauria pogut somiar. Hi havia sorra, però no com la del camp, sinó molt més blanca i fina, també hi havia aigua, molta aigua. Era com un gran toll on no es podia veure el final i que anava i tornava, eixe lloc desprenia una olor captivadora, una olor que mai oblidaré.
Vaig estar una estona allí, rebolcant-me en la sorra intentant no pensar en res. Però les meues necessitats s’interposaren als meus desitjos, necessitava beure desesperadament, vaig trobar un petit bassal i vaig començar a veure-hi aigua, però estava massa salada i no podia suportar-ho. Vaig girar el meu cap per a buscar una altra cosa i vaig veure uns gots de plàstic, estaven plens d’un líquid groguenc, tenia espuma i moltes bombolles que, com si foren pardals fugint del seu caçador, anaven cap a la superfície. Tenia molta set i no podia permetre’m rebutjar altra beguda, vaig provar-ho, estava un poc amarg però pareixia que no era res roí. Vaig beure’m un, dos, tres, fins a quatre gots plens d’aquest líquid espumós.
Vaig passar un temps mirant a l’horitzó amb la mirada perduda i el cor buit. De sobte, el meu cap començà a pesar-me molt, les coses em donaven voltes, sabia que no eren eixos marejos que em donaven quan m’alçava, açò era molt diferent.
Estava intentant esbrinar què em passava quan algú es va tirar sobre mi, era més o menys de la meva mida, quan m’alcí vaig fixar-me i, fins i tot amb el mareig, vaig poder esbrinar qui era, si, era eixe gat que em va trobar al contenidor i ara sí que tenia interès en mi.
No em va donar temps a reaccionar, tot va ser molt ràpid. En un tres i no res eixe gat ja estava descarregant tota la seva força sobre mi i jo no podia fer res, el meu cos no m’obeïa, soles em limitava a tancar els ulls quan rebia algun colp, i pensava es tots els colps que el meu amo em donava. Vaig obrir els ulls, vaig intentar fer alguna cosa, reaccionar davant d’eixa situació, però el mareig i el cansament no em deixaren fer-ho. Ja no sentia el dolor, ni pensava en eixe gat, tampoc en el meu amo, pensava en ella i lo bé que em sentia quan estava al seu costat, i poc a poc, amb els bufits d’aquell gat de fons, els meus ulls es tancaren.
M’és impossible explicar el que pensava quan estava inconscient, principalment, perquè ni jo ho se, soles puc recordar que amb una meravellosa melodia, els meus ulls s’obriren i quan vaig estar completament conscient em vaig adonar que aquella cançoneta la tocava un home amb un violí i al seu costat hi havia una dona, quan va observar que estava despert la seva cara s’omplí d’alegria:
-  Veus! Et vaig dir que amb el violí es despertaria- Digué l’home.
Vaig mirar els seus ulls i tenien la mateixa lluïssor que els de la meva ama. En eixe moment no sabia qui eren eixes persones que em van arreplegar mig mort, soles sabia que no volia anar a cap altre lloc.



IRENE I LA SEUA AMIGA INMA SEMPERE



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada